UNA LLEI DE PAÍS PER UNA EDUCACIÓ DEL SEGLE XXI
JAUME GRAELLS.

Segons l’autor d’aquest article, Jaume Graells, ja es preveia la polèmica que donaria de sí la publicació del document de bases de la llei d'educació. És cert, com afirma, que molts polítics utilitzen aquest tema (i d’altres relacionats amb el món educatiu) com a excusa per amagar unes intencions personals determinades. Segons el color polític i el grup ideològic al qual pertanyin defendran un tarannà o un altre. La qüestió és, no buscar solucions o alternatives consensuades, sinó culpabilitzar-se els uns als altres dels fracassos del passat. En lloc de mirar cap al futur i treballar per una educació de qualitat, de forma cooperativa i a través del diàleg, fan ús de les acusacions per guanyar adeptes i convèncer als contraris.

Jaume Graells menciona la importància de la docència, del paper que juguen els professors dins del nostre Sistema educatiu. Reafirma la valoració del docent com a professional. És ben cert que s’ha de potenciar la feina ben feta, s’ha d’atorgar tasques de responsabilitat i, s’ha de motivar la “capacitat d'innovació en la pràctica diària a l'aula”. Per tal de poder millorar la qualitat educativa i, per tant, del sistema educatiu reflectit en l’èxit dels resultats escolars, és necessari treballar des de la tasca docent i la involucració compromesa d’altres agents socials externs: famílies, institucions, administració, ... perquè, a la fi, els beneficiaris siguin els alumnes.

Està clar, i tothom està d’acord amb GRAELLS, quan escriu que “el país no pot esperar, cal fer possible el canvi que ens permeti avançar en l'equitat i l'excel·lència de tots els nostres alumnes” (fa aparèixer el terme “els nostres alumnes” perquè es tracta d’una qüestió que ens afecta a tots, a tots els nostres fills). S’ha de treballar per una educació inclusiva, plural, democràtica i de fàcil accés per a tothom (siguin de la classe social, ètnia, cultura i religió que siguin). No obstant, l’única via efectiva per aconseguir-ho és el consens polític i el treball col·laboratiu i compromès de tots els agents socials possibles. L’acord i el pacte són bons mitjans per aconseguir els fins desitjats.

Correcció del Mapa Conceptual.Treball en equip.

Mapa Conceptual individual sobre la noticia

Mapa conceptual treball en grup

QUÈ ÉS L’EDUCACIÓ? (Reflexió sobre els dos vídeos)

- Què significa aprendre i ensenyar en el nostre temps. Què significava abans. En què ha canviat?
Actualment els processos d’ensenyament - aprenentatge venen determinats per les necessitats i els interessos de l’alumne. Es tracta d’aprendre i ensenyar coses útils, pràctiques i aplicables a la vida real, que ens permeti adaptar-nos a les exigències del nostre entorn social. Crec que els valors, la moralitat i l’ètica estan jugant un paper secundari en l’aprenentatge dels nostres alumnes. Abans es tenien més en compte valors com la convivència, el respecte als adults i als mateixos companys, la tolerància,... S’educava per ser una persona integrada socialment. En canvi, en les aules dels nostres centres actuals es dóna massa importància a les matemàtiques (a saber calcular correctament), a les llengües (a saber molta gramàtica i ortografia), a la ciència (a conèixer exactament com funciona la fotosíntesi),... Solament cal comprovar les variables més importants avaluades en els Informes PISA. Però, quina importància té saber molt càlcul si, gairebé la totalitat dels alumnes no entenen la seva funcionalitat i no prenen consciència de la seva aplicabilitat o; perquè han d’aprendre de memòria totes les normes d’ortografia i gramàtica si, després no saben com comunicar-se amb els demés, quines normes d’educació verbal s’han de tenir presents en les relacions interpersonals o, quines formes d’expressió corresponen als missatges que volen transmetre,... i; per últim, quina importància té aprendre de memòria el procés de la fotosíntesi a través d’un dibuix malfet en la pissarra o en un llibre de text si, no surten al jardí o al pati de l’escola per viure-ho i observar-lo directament (que, per cert, moltes vegades, els patis de l’escola estan coberts de ciment i totxanes, oblidant els petits però necessaris espais verds).
Actualment, la tecnologia i els mitjans de comunicació han pres un paper primordial en els processos didàctics, tant en la seva metodologia com en el seu contingut. Això no és res negatiu, doncs és una realitat social: la tecnologia mou les xarxes més importants de relacions comunicatives entre persones, societats, organitzacions i, inclús, països, en els nostres dies. Per tant, el món digital ha d’estar present en els processos didàctics d’avui però, sense oblidar els valors personals de tota la vida.
- Com es produeix l' accés al coneixement?
Avui dia el coneixement està a l’abast de tothom. Tots podem gaudir de llibres gratuït i prestats a les Biblioteques públiques, d’articles i fonts d’informació contrastada a Internet, de continguts científics importants a la xarxa o en conferències i congressos públics, o en els mitjans de comunicació, etc. Avui dia tothom pot recollir informació i coneixements de diferents fonts. No obstant, lo vertaderament important és aprendre a gestionar aquest coneixement: contrastar les fonts d’informació, seleccionar-les, completar-les i conservar-les.
En els nostres dies, afortunadament, no ens cal accedir al coneixement, més ben dit, ell mateix és qui arriba a nosaltres de forma massiva. La nostra funció va més enllà: hem d’actuar amb racionalitat i serietat per tal de saber distingir el coneixement que ens serà útil per al nostra aprenentatge integral.
- Reptes per a professors i estudiants:
Els docents tenen una funció clara i molt important: relacionar els nous processos didàctics amb els conceptes tradicionals d’educació integral, personal i lliure. Han d’actuar com a intermediaris, facilitant i ensenyant les vies d’accés al coneixement actual i, a la vegada, transmetent els valors humans de sempre.
Els estudiants, d’altra banda, han d’interactuar amb els professors amb un aprenentatge participatiu, que els involucri de forma permanent i directa. Han d’aprendre a conviure dins d’una valors humans racionals i morals i, a la vegada, han d’aprendre a adaptar-se i donar resposta a les noves exigències socials. Es tracta d’aconseguir la professionalització acompanyada amb una educació humana.

Llegiu això... és la primera vegada que escric així.

El passat diumenge 24 de febrer vaig tenir l’oportunitat de visitar un Camp de Concentració nazi a Alemanya. Es tracta de Sachsenhausen (al poble Oranienburg, Brandenburg). La seva història em va impactar tant com la seva visita. Vam poder veure tota l’estructura, l’organització i la crueltat amb la qual vivien allà dins. Des de càmeres de gas, fins a corredors de la mort (amb el afusellament final), passant pels crematoris, les sales d’autòpsies i d’experiment amb els cadàvers, ... i els mateixos barracons on vivien (en unes condicions pèssimes) tots els presoners, a més, de les cel·les per als més “rebels” (segons Adolf Hitler).
La seva història data de l’any 1936, quan fou construït pels nazis amb l’objectiu de liquidació massiva als opositors polítics del règim, als jueus, gitanos, homosexuals i, a tants i tants presoners de la guerra.
Allà dins no es feia altra cosa que matar i maltractar, els que no podien suportar aquella situació acabava suïcidant-se tirant-se al filat metàl·lic que envolta el Camp. Havien diferents formes d’acabar amb els presoners: matar-los amb un sol tir al cap, torturant-los de moltes maneres distintes, asfixiar-los amb gas, ... un cop morts, experimentaven amb els seus cadàvers, els enterraven en foses comuns o, senzillament (per falta d’espai, doncs els cadàvers s’acumulaven de forma massiva) els cremaven. És molt cruel contar-ho tan fredament però va ser, durant els anys de d’imperialisme nazi, la dura realitat.
DESESPERACIÓ, IMPOTÈNCIA, TRISTESA, DESOLACIÓ, POR, PENA, ... són alguns dels substantius que més van caracteritzar el meu estat d’ànim el diumenge passat.
Va ser una experiència que mai oblidaré i que em va fer reflexionar sobre la gran sort que hem tingut.

TEMA DE DEBAT: Què en penseu sobre els programes televisius vigents?

Creieu que és normal haver de veure aquestes imatges i escenes per la televisió pública i, el més greu, dins de l’horari infantil?

Aquest estiu vaig fer les pràctiques de monitora en el lleure en un Esplai i, vaig quedar sobtada del gran tema vigent entre els infants més petits (doncs tenien entre 5 i 8 anys com a màxim): les lluites de boxejadors que feien en un canal televisiu!!!
Trobeu normal que entre ells comentessin afamats les jugades més violentes però, més “bones” per a ells?
Jo no ho veig normal i, per això, m’agradaria ficar sobre la taula aquest tema.
Qui és el veritable culpable?
- Els pares per no vigilar el que veuen els seus fills a la tele?
- O, els mitjans de comunicació per no seguir un control sobre els programes que emeten?

- O, la societat per potenciar la violència com a espectacle gratuït?