El passat diumenge 24 de febrer vaig tenir l’oportunitat de visitar un Camp de Concentració nazi a Alemanya. Es tracta de Sachsenhausen (al poble Oranienburg, Brandenburg). La seva història em va impactar tant com la seva visita. Vam poder veure tota l’estructura, l’organització i la crueltat amb la qual vivien allà dins. Des de càmeres de gas, fins a corredors de la mort (amb el afusellament final), passant pels crematoris, les sales d’autòpsies i d’experiment amb els cadàvers, ... i els 
mateixos barracons on vivien (en unes condicions pèssimes) tots els presoners, a més, de les cel·les per als més “rebels” (segons Adolf Hitler).
La seva història data de l’any 1936, quan fou construït pels nazis amb l’objectiu de liquidació massiva als opositors polítics del règim, als jueus, gitanos, homosexuals i, a tants i tants presoners de la guerra.
Allà dins no es feia altra cosa que matar i maltractar, els que no podien suportar aquella situació acabava suïcidant-se tirant-se al filat metàl·lic que envolta el Camp. Havien diferents formes d’acabar amb els presoners: matar-los amb un sol tir al cap, torturant-los de moltes maneres distintes, asfixiar-los amb gas, ... un cop morts, experimentaven amb els seus cadàvers, els enterraven en foses comuns o, senzillament (per falta d’espai, doncs els cadàvers s’acumulaven de forma massiva) els cremaven. És molt cruel contar-ho tan fredament però va ser, durant els anys de d’imperialisme nazi, la dura realitat.
DESESPERACIÓ, IMPOTÈNCIA, TRISTESA, DESOLACIÓ, POR, PENA, ... són alguns dels substantius que més van caracteritzar el meu estat d’ànim el diumenge passat.
Va ser una experiència que mai oblidaré i que em va fer reflexionar sobre la gran sort que hem tingut.
mateixos barracons on vivien (en unes condicions pèssimes) tots els presoners, a més, de les cel·les per als més “rebels” (segons Adolf Hitler).La seva història data de l’any 1936, quan fou construït pels nazis amb l’objectiu de liquidació massiva als opositors polítics del règim, als jueus, gitanos, homosexuals i, a tants i tants presoners de la guerra.
Allà dins no es feia altra cosa que matar i maltractar, els que no podien suportar aquella situació acabava suïcidant-se tirant-se al filat metàl·lic que envolta el Camp. Havien diferents formes d’acabar amb els presoners: matar-los amb un sol tir al cap, torturant-los de moltes maneres distintes, asfixiar-los amb gas, ... un cop morts, experimentaven amb els seus cadàvers, els enterraven en foses comuns o, senzillament (per falta d’espai, doncs els cadàvers s’acumulaven de forma massiva) els cremaven. És molt cruel contar-ho tan fredament però va ser, durant els anys de d’imperialisme nazi, la dura realitat.
DESESPERACIÓ, IMPOTÈNCIA, TRISTESA, DESOLACIÓ, POR, PENA, ... són alguns dels substantius que més van caracteritzar el meu estat d’ànim el diumenge passat.
Va ser una experiència que mai oblidaré i que em va fer reflexionar sobre la gran sort que hem tingut.
1 comentari:
Hola!!! Jo voldria fer un petit comentari sobre lo que has escrit sobre el camp de concentració nazi... la veritat que a mi també m'impressionaria, i de fer m'ha impressionat el que has dit sobre el que s'ho feia allí, però no cal anar tant lluny per trobar-te amb el mateix.
Al nostre país, a les nostres terres, a les nostres famílies, hi ha gent que va patir el mateix que dius en el teu escrit, i va ser durant la Guerra Civil. Personalment, hem "fot" moltíssim veure quan ens entristim, quan ens sentim impotents al veure el que va passar amb l'holocaust nazi, i en canvi, ningú dóna suport a totes aquelles famílies que tenen un algú enterrat a les cunetes de les nostres carreteres, algú q van matar sense miraments només perquè havien estat a favor de la República o per qualsevol denúncia.
No entenc com pot ser que despres de 70 anys encara no se sàpiguin les veritats de la Guerra Civil, els crims del nacionals (ja ho sé, els rojos també en van cometre molts), les fosses comunes on descansa tanta gent, alguna manera per lluitar contra la por dels afectats i... com és que s'han tardat tants anys per lluitar a favor de la memòria històrica.
Només volia dir això, que per veure misèries, crueltats i injustícies, la Guerra Civil en va estar plena, però es va ignorar durant la dictadura, després amb la democràcia i ara... ara sembla que comença a veure la llum la veritat!!! Lluitem per ella amigues!!! Lluitem-hi!!!!
Publica un comentari a l'entrada