Col·legi El Carme, de Lleida: Educació Infantil i Primària:
La meva història educativa va començar als tres anys, en la classe de les Tortuguetes, amb la senyoreta Magda. Jo no ho recordo, però segons m’han contat, el primer dia de classe gairebé provoco l’acomiadament de la senyoreta perquè em vaig escapar de la classe. Sí, sí! Vaig sortir corrent de l’aula, pel passadís, cridant a la meva mare. Potser en aquells moments més d’un hagués desitjat no tenir-me com a alumna. La senyoreta Magda va haver de sortir corrent darrera meu i, jo que no parava de plorar i cridar a la meva mare. Ais!! Així fou el meu primer dia d’escola!
Són pocs els record que tinc de la meva etapa infantil. Encara que tinc gravades algunes imatges molt entranyables. Per exemple, me’n recordo dels dies que portàvem les nostres joguines a classe. Era el primer dia de classe després de les vacances de Nadal, tots portàvem la joguina que més ens agradava de totes les que ens havien portat els Reis Mags. Jugàvem a classe, compartíem, ens divertíem... i també ens barallàvem, cridàvem i ens preníem les nines entre nosaltres... a més d’un li van durar poc les joguines dels Reis.
Un altra imatge que encara guardo en la memòria, fou el dia que van enterrar la tortuga de la nostra classe, les “Tortuguetes” a P3. La nostra “mascota” havia mort. Crec que la nostra senyoreta va aprofitar aquells esdeveniment per explicar-nos que la mort natural és quelcom innat en el ser humà. Vam enterrat el pobre animalet (que ja va complir prou amb la seva funció didàctica) en el pati de l’escola.
A P4 i P5 vam tenir la senyoreta Isabel. El record que conservo? El dia que hem va castigar de cara a la paret perquè havia cridat en classe... però que quedi clar: vaig cridar perquè una companya (amb la qual no em portava gens bé, diguem que no vam ser mai compatibles) em va prendre un llapis... Jo solament reclamava el que era meu!!!
Si hagués de destacar algun record desagradable... les fitxes dels quaderns RUBIO de càlcul i matemàtiques (els de lletres encara els podia empassar). Ufff!! Quantes tardes fent els deures a cassa: esborrant i esborrant perquè no em sortien bé!!! Sempre he estat un desastre per als números!!! Ahhh!!! I, que no se m’oblidi: aquell horrible uniforme!! Semblava una bola humana amb pitxi!!!
No obstant, sí que m’agrada recordar aquella etapa de la meva vida, l’olor a plastilina i pintura de l’aula. La tendresa de la senyoreta. Les tardes jugant i jugant amb les nines... en fi, cap problema ni maldecaps.
De la meva etapa d’educació primària recordo no recordo gaire escenes. Bé, una sí em va quedar marcada de per vida: el dia en què la senyoreta Dolors, a primer, ens va explicar la vertadera història dels Reis Mags. El proper Nadal ja no fou el mateix!
Ens va dir que, històricament havien estat tres homes que viatjaren des de molt lluny per portar tres regals importants al recent nascut (sí, la meva educació infantil ha estat en un col·legi religiós...). Però que, actualment, els pares... Quin horroorrrrr!!!!! Tants i tants anys d’il·lusió, de màgia i d’esperances per a que el rei Baltassar em firmés un autògraf (tothom ha tingut ídols, no? doncs el meu fou als 5 anys... ho reconec)...
Però,... jo no sóc tonta! Em vaig fer la despistada durant uns quants anys més i vaig fer veure que, aquell dia, no escoltava a la senyoreta. Quan vaig arribar a casa no vaig dir res als pares. Però, suposo que la Dolors va fer un reunió o alguna tutoria amb ells perquè els va informar i, els meus pares, “doncs ella no ha dit res a casa, ni ha preguntat res”... jejeje... i per no treure el tema, no hem van tornar a preguntar... fins que un dia, l’any vinent sí que m’ho van dir ells mateixos... llavors ja no vaig poder dissimular.
Comencem la ESO, però continuem al col·legi El Carme:
Vaig abandonar la primària i vaig entrar en l’altra part de l’edifici, la part “dels grans”. Fou una etapa nova per a nosaltres...
A primer vaig fer un crèdit variable sobre Arqueologia. Va ser, llavors quan vaig descobrir la meva vertadera vocació, refutada un any després per la Germana Encarna (a segon d’ESO) i els meus pares, en una de les seves tutories individuals.
La nostra tutora a segon fou la German Encarna, sempre m’enrecordaré d’ella per la seva paciència amb nosaltres doncs, ens havíen ficat l’etiqueta de “la pitjor promoció” de tot el col·legi.
A tercer vam tenir com a tutor el professor Josep Farré. Vam fer un crèdit variable sobre Astronomia i ens vam quedar un parell de nits al col·legi per veure les estrelles i la lluna amb telescopi des de l’aula dels Quatre Vents (des de la torre més alta del col·legi). El centre de nit feia por i el professor encara se’n reia de nosaltres i ens explicava llegendes sobre el col·legi. Érem un crèdit on tota la classe era noies, ens havíem apuntat unes 13. Una altra nit vam anar a l’aeròdrom d’Alfés (Lleida) per estudiar el cel nocturn. Vaig aprendre molt durant aquell crèdit i, a més, m’ho vaig passar molt bé. Va ser llavors quan vaig descobrir el meravellós cel nocturn. Encara avui em passo hores i hores a la terrassa mirant el cel, això sí, a les nits d’estiu.
A quart d’ESO vam tenir a la professora Ana Maria com a tutora. Sempre m’enrecordaré d’ella per la seva disciplina, paciència i constància. Vam aprendre molt sobre llengua i literatura (perquè tambér era la nostra professora de català, castellà i anglès). Vaig conèixer l’obra literària de Bécquer i em va agradar molt submergir-me en la poesia romàntica.
En acabar la ESO vam haver d’escollir quin camí continuar. Va ser la nostra primera decisió important doncs, ens marcaría la resta del nostre procés educatiu i professional. Vaig optar per fer la modalitat del batxillerat social.
Aquí acaba la meva etapa al Col·legi El Carme.
He d’agrair a tots els professors que m’han deixat empremta en el meu record. Des de les mestres de parvulari i primària, fins les germanes, passant pels professors d’ESO. Crec que és primordial l’educació que rebs els primers anys i, ells em van modelar la base dels meus coneixements. Em van ajudar a crèixer com a persona i em van ensenyar a ser com sóc avui.
Col·legi LESTONNAC, també a Lleida: BATXILLERAT:
Els dos cursos de Batxillerat els recordo com a durs i intensius. Van ser dos llargs anys de treballs, exàmens i llibres, ... molts llibres.
Teníem una professora que, a més va ser la nostra tutora a segon, que no parava de repetir-nos la mateixa frase: “mai treballareu prou fins que no us hàgiu de ficar colzeres als jerseis”. Això volia dir: caps de setmana sense sortir, anul·lació complerta de qualsevol relació social, cap activitat d’oci, ... Els estudis formaven part de gairebé el 90% de la meva vida. Això sí, ara estic agraïda. Tot i que vaig haver de canviar de centre, d’amics, d’entorn, de professors,... vaig incorporar-me ràpidament. Vaig conèixer molta gent nova i, això també m’ajudà a canviar aspectes de la meva persona.
A segon de Batxillerat vam haver de decidir sobre el nostre futur professional. Van ser moltes preses de decisió en molt poc temps, des de haver d’escollir de quina assignatura ens examinaríem a Selectivitat (Filosofia o Història, guanyant la primera), fins haver d’escollir el teu propi futur professional (quina carrera escollir, quina universitat, ...). A més, havíem de ser conseqüents amb les nostres decisions i, per tant, havíem d’actuar amb responsabilitat.
Universitat Rovira i Virgili, a Tarragona: Formant-me com a pedagoga:
Un cop vaig aprovar la Selectivitat vaig acabar per decidir anar-me’n a Tarragona per estudiar Pedagogia.
La meva entrada a la Universitat Rovira i Virgili va suposar un gran canvi de vida, de ciutat, d’amics i de professors. Al principi va ser una mica dur perquè trobava a faltar els meus amics i la meva familia. No obstant, avui puc afirmar que va estar una decisió acertada doncs, he madurat molt i he aprés a conviure amb gent que no té cap relació familiar amb mi.
Recordo que els cinc anys de carrera que acabava de començar se’m feien eterns i encara veia el títol de pedagogia com un final imaginari. Ara puc dir que ja estem gairebé a les portes de la llicenciatura i desitjo començar una nova etapa de la meva vida, l’etapa laboral com a professional de la pedagogia.
Durant aquests quatre anys he aprés molt. He tingut l’oportunitat de conèixer diferents àmbits de l’educació i, així, poder acabar de formar-me com a pedaoga.
Només per acabar (tinc prou amb una frase): gràcies a tots els professors que m’han ajudat a formar-me com a persona, a arribar a ser com sóc avui i, a aprendre tot el que he aprés fins ara.
La meva història educativa va començar als tres anys, en la classe de les Tortuguetes, amb la senyoreta Magda. Jo no ho recordo, però segons m’han contat, el primer dia de classe gairebé provoco l’acomiadament de la senyoreta perquè em vaig escapar de la classe. Sí, sí! Vaig sortir corrent de l’aula, pel passadís, cridant a la meva mare. Potser en aquells moments més d’un hagués desitjat no tenir-me com a alumna. La senyoreta Magda va haver de sortir corrent darrera meu i, jo que no parava de plorar i cridar a la meva mare. Ais!! Així fou el meu primer dia d’escola!
Són pocs els record que tinc de la meva etapa infantil. Encara que tinc gravades algunes imatges molt entranyables. Per exemple, me’n recordo dels dies que portàvem les nostres joguines a classe. Era el primer dia de classe després de les vacances de Nadal, tots portàvem la joguina que més ens agradava de totes les que ens havien portat els Reis Mags. Jugàvem a classe, compartíem, ens divertíem... i també ens barallàvem, cridàvem i ens preníem les nines entre nosaltres... a més d’un li van durar poc les joguines dels Reis.
Un altra imatge que encara guardo en la memòria, fou el dia que van enterrar la tortuga de la nostra classe, les “Tortuguetes” a P3. La nostra “mascota” havia mort. Crec que la nostra senyoreta va aprofitar aquells esdeveniment per explicar-nos que la mort natural és quelcom innat en el ser humà. Vam enterrat el pobre animalet (que ja va complir prou amb la seva funció didàctica) en el pati de l’escola.
A P4 i P5 vam tenir la senyoreta Isabel. El record que conservo? El dia que hem va castigar de cara a la paret perquè havia cridat en classe... però que quedi clar: vaig cridar perquè una companya (amb la qual no em portava gens bé, diguem que no vam ser mai compatibles) em va prendre un llapis... Jo solament reclamava el que era meu!!!
Si hagués de destacar algun record desagradable... les fitxes dels quaderns RUBIO de càlcul i matemàtiques (els de lletres encara els podia empassar). Ufff!! Quantes tardes fent els deures a cassa: esborrant i esborrant perquè no em sortien bé!!! Sempre he estat un desastre per als números!!! Ahhh!!! I, que no se m’oblidi: aquell horrible uniforme!! Semblava una bola humana amb pitxi!!!
No obstant, sí que m’agrada recordar aquella etapa de la meva vida, l’olor a plastilina i pintura de l’aula. La tendresa de la senyoreta. Les tardes jugant i jugant amb les nines... en fi, cap problema ni maldecaps.
De la meva etapa d’educació primària recordo no recordo gaire escenes. Bé, una sí em va quedar marcada de per vida: el dia en què la senyoreta Dolors, a primer, ens va explicar la vertadera història dels Reis Mags. El proper Nadal ja no fou el mateix!
Ens va dir que, històricament havien estat tres homes que viatjaren des de molt lluny per portar tres regals importants al recent nascut (sí, la meva educació infantil ha estat en un col·legi religiós...). Però que, actualment, els pares... Quin horroorrrrr!!!!! Tants i tants anys d’il·lusió, de màgia i d’esperances per a que el rei Baltassar em firmés un autògraf (tothom ha tingut ídols, no? doncs el meu fou als 5 anys... ho reconec)...
Però,... jo no sóc tonta! Em vaig fer la despistada durant uns quants anys més i vaig fer veure que, aquell dia, no escoltava a la senyoreta. Quan vaig arribar a casa no vaig dir res als pares. Però, suposo que la Dolors va fer un reunió o alguna tutoria amb ells perquè els va informar i, els meus pares, “doncs ella no ha dit res a casa, ni ha preguntat res”... jejeje... i per no treure el tema, no hem van tornar a preguntar... fins que un dia, l’any vinent sí que m’ho van dir ells mateixos... llavors ja no vaig poder dissimular.
Comencem la ESO, però continuem al col·legi El Carme:
Vaig abandonar la primària i vaig entrar en l’altra part de l’edifici, la part “dels grans”. Fou una etapa nova per a nosaltres...
A primer vaig fer un crèdit variable sobre Arqueologia. Va ser, llavors quan vaig descobrir la meva vertadera vocació, refutada un any després per la Germana Encarna (a segon d’ESO) i els meus pares, en una de les seves tutories individuals.
La nostra tutora a segon fou la German Encarna, sempre m’enrecordaré d’ella per la seva paciència amb nosaltres doncs, ens havíen ficat l’etiqueta de “la pitjor promoció” de tot el col·legi.
A tercer vam tenir com a tutor el professor Josep Farré. Vam fer un crèdit variable sobre Astronomia i ens vam quedar un parell de nits al col·legi per veure les estrelles i la lluna amb telescopi des de l’aula dels Quatre Vents (des de la torre més alta del col·legi). El centre de nit feia por i el professor encara se’n reia de nosaltres i ens explicava llegendes sobre el col·legi. Érem un crèdit on tota la classe era noies, ens havíem apuntat unes 13. Una altra nit vam anar a l’aeròdrom d’Alfés (Lleida) per estudiar el cel nocturn. Vaig aprendre molt durant aquell crèdit i, a més, m’ho vaig passar molt bé. Va ser llavors quan vaig descobrir el meravellós cel nocturn. Encara avui em passo hores i hores a la terrassa mirant el cel, això sí, a les nits d’estiu.
A quart d’ESO vam tenir a la professora Ana Maria com a tutora. Sempre m’enrecordaré d’ella per la seva disciplina, paciència i constància. Vam aprendre molt sobre llengua i literatura (perquè tambér era la nostra professora de català, castellà i anglès). Vaig conèixer l’obra literària de Bécquer i em va agradar molt submergir-me en la poesia romàntica.
En acabar la ESO vam haver d’escollir quin camí continuar. Va ser la nostra primera decisió important doncs, ens marcaría la resta del nostre procés educatiu i professional. Vaig optar per fer la modalitat del batxillerat social.
Aquí acaba la meva etapa al Col·legi El Carme.
He d’agrair a tots els professors que m’han deixat empremta en el meu record. Des de les mestres de parvulari i primària, fins les germanes, passant pels professors d’ESO. Crec que és primordial l’educació que rebs els primers anys i, ells em van modelar la base dels meus coneixements. Em van ajudar a crèixer com a persona i em van ensenyar a ser com sóc avui.
Col·legi LESTONNAC, també a Lleida: BATXILLERAT:
Els dos cursos de Batxillerat els recordo com a durs i intensius. Van ser dos llargs anys de treballs, exàmens i llibres, ... molts llibres.
Teníem una professora que, a més va ser la nostra tutora a segon, que no parava de repetir-nos la mateixa frase: “mai treballareu prou fins que no us hàgiu de ficar colzeres als jerseis”. Això volia dir: caps de setmana sense sortir, anul·lació complerta de qualsevol relació social, cap activitat d’oci, ... Els estudis formaven part de gairebé el 90% de la meva vida. Això sí, ara estic agraïda. Tot i que vaig haver de canviar de centre, d’amics, d’entorn, de professors,... vaig incorporar-me ràpidament. Vaig conèixer molta gent nova i, això també m’ajudà a canviar aspectes de la meva persona.
A segon de Batxillerat vam haver de decidir sobre el nostre futur professional. Van ser moltes preses de decisió en molt poc temps, des de haver d’escollir de quina assignatura ens examinaríem a Selectivitat (Filosofia o Història, guanyant la primera), fins haver d’escollir el teu propi futur professional (quina carrera escollir, quina universitat, ...). A més, havíem de ser conseqüents amb les nostres decisions i, per tant, havíem d’actuar amb responsabilitat.
Universitat Rovira i Virgili, a Tarragona: Formant-me com a pedagoga:
Un cop vaig aprovar la Selectivitat vaig acabar per decidir anar-me’n a Tarragona per estudiar Pedagogia.
La meva entrada a la Universitat Rovira i Virgili va suposar un gran canvi de vida, de ciutat, d’amics i de professors. Al principi va ser una mica dur perquè trobava a faltar els meus amics i la meva familia. No obstant, avui puc afirmar que va estar una decisió acertada doncs, he madurat molt i he aprés a conviure amb gent que no té cap relació familiar amb mi.
Recordo que els cinc anys de carrera que acabava de començar se’m feien eterns i encara veia el títol de pedagogia com un final imaginari. Ara puc dir que ja estem gairebé a les portes de la llicenciatura i desitjo començar una nova etapa de la meva vida, l’etapa laboral com a professional de la pedagogia.
Durant aquests quatre anys he aprés molt. He tingut l’oportunitat de conèixer diferents àmbits de l’educació i, així, poder acabar de formar-me com a pedaoga.
Només per acabar (tinc prou amb una frase): gràcies a tots els professors que m’han ajudat a formar-me com a persona, a arribar a ser com sóc avui i, a aprendre tot el que he aprés fins ara.
